Em sincere: fa uns mesos, fruit de l’oci i el desfici moral que em provoca l’estiu, vaig decidir crear aquest blog sense cap altre particular que escriure-hi de tant en tant, més per desfer-me dels meus vicis que no per ésser llegida, entre altres coses perquè pràcticament tot allò que escric és tan subjectiu que fins i tot el mateix Kandisky inclouria en el més pur estat abstracte.
El cas és que estic un poc farta de les doctrines alliçonadores que naveguen per la xarxa, poc ortodoxes per cert, però això ja és una altra història.
Després d’un mes i mig d’ora et labora, puc dir que sóc ex – proletària ( i afegiré, de pasada, que també he sigut mileurista per a sorpresa meua).
Vaig decidir invertir la meitat del sou en un ordinador portàtil (tot i que he de reconèixer que em va doldre i em va costar decidir-me, aspecte molt propi de mi), ja que és una eina que serà necessària a partir d’ara i amb la qual hauré d’aprendre a conviure, no sense haver fet abans un curset per a aquells qui, com diu el progenitor d’una amiga meua, estem renyits amb les noves tecnologies.
A més d’això, farà un grapat de setmanes per fi vàrem fer el trasllat que tant esperàvem. Després de dos anys i escaig, finalment ens hem dignat a portar les coses d’un poble a un altre, que se separen per la carretera de Barcelona i no per cap altra cosa (això sí, no digues mai a un habitant de Foios que el seu terme és més xicotet que el de Meliana, perquè aleshores comença el debat).
I és que, en efecte, és ben cert allò de la rivalitat tradicional entre els pobles veïns. Meliana i Foios no en són una escepció. Justament, diria que són un exemple claríssim de les discussions entre vil·les i consistoris per qüestió de terme. I això sempre m’ha semblat molt curiós. Fins i tot jo, a la generació dels noranta, encara discutisc - evidentment, sense anar més enllà de l’acudit - amb la meua família materna sobre quin dels dos pobles conserva més intacte i verge l’esperit pròpiament dit “de poble”, i té les arrels més històriques que l’altre.
El cas és que estic un poc farta de les doctrines alliçonadores que naveguen per la xarxa, poc ortodoxes per cert, però això ja és una altra història.
Després d’un mes i mig d’ora et labora, puc dir que sóc ex – proletària ( i afegiré, de pasada, que també he sigut mileurista per a sorpresa meua).
Vaig decidir invertir la meitat del sou en un ordinador portàtil (tot i que he de reconèixer que em va doldre i em va costar decidir-me, aspecte molt propi de mi), ja que és una eina que serà necessària a partir d’ara i amb la qual hauré d’aprendre a conviure, no sense haver fet abans un curset per a aquells qui, com diu el progenitor d’una amiga meua, estem renyits amb les noves tecnologies.
A més d’això, farà un grapat de setmanes per fi vàrem fer el trasllat que tant esperàvem. Després de dos anys i escaig, finalment ens hem dignat a portar les coses d’un poble a un altre, que se separen per la carretera de Barcelona i no per cap altra cosa (això sí, no digues mai a un habitant de Foios que el seu terme és més xicotet que el de Meliana, perquè aleshores comença el debat).
I és que, en efecte, és ben cert allò de la rivalitat tradicional entre els pobles veïns. Meliana i Foios no en són una escepció. Justament, diria que són un exemple claríssim de les discussions entre vil·les i consistoris per qüestió de terme. I això sempre m’ha semblat molt curiós. Fins i tot jo, a la generació dels noranta, encara discutisc - evidentment, sense anar més enllà de l’acudit - amb la meua família materna sobre quin dels dos pobles conserva més intacte i verge l’esperit pròpiament dit “de poble”, i té les arrels més històriques que l’altre.
Per si això fóra poc, després d’haver encetat casa nova estic vivint en un poble a una hora de Barcelona, al nord de la meua València i els encants que em fan recordar-la, malgrat tot. Perquè certament, i ara més que mai, veig la comarca de l’Horta com el coret de la carxofa; a més, ara més que mai hauré de seguir suportant els comentaris orientals uniformitzadors que ignoren que encara tenim consciència com a poble i parlem un valencià correctíssim (i jo orgullosa del meu pretèrit perfet simple i els meus localismes comarcals) i tots eixos tòpics que demostren el poc contacte que tenen amb la realitat valenciana, i que a més a més no fa res més que fomentar l’anticatalanisme blaver i reforçar la dreta rància camuflada de democràtica i parlamentarisme.
Dissortadament, sóc jo qui sap que al “meló d’Alger” l’anomenen “síndria” i al “poal”, “galleda”. Però quan dius “creïlla” els fa gràcia, com si fóra la primera vegada que escoltaren un sinònim de “patata”. El que vull dir amb això és que no existeix cap vincle de varietat lingüística (que, des del meu punt de vista, és encisadora).
Que conste que no volia introduir-me en el tema, però la meua soledat i la infusió de timó amb mel m’han entovat la ment i he hagut de recórrer a l’enyorança efímera, de moment, que ha desembocat en una pluja d’indignació recíproca entre la meua consciència i jo mateixa, que sovint juguem partides que ni nosaltres mateixes sabem de la seua existència posteriorment.
Òbric el nòrdic i m’endinse en el son profund, esvaint-me així i absent d’allò que ocorre al meu voltant.
